De la mateixa manera que els dirigents de CiU usen la paraula nacionalisme de manera errònia per referir-se a la seva opció política ja que, almenys fins ara, les paraules que els definirien millor serien la de regionalistes o autonomistes, els dirigents del PSC usen erròniament la paraula federalisme. Alguns ho fan per ignorància i d’altres, més llegits, ho fan amb mala fe. Per a ells, que també els escauria millor la qualificació de regionalistes o autonomistes, el federalisme és només una marca per diferenciar-se del regionalisme conservador, però no respon a cap realitat política ni tampoc al que, tradicionalment, s’ha entès com a federalisme pels nostres verals. No és estrany, atès que el PSOE mai no ha estat federalista.

De fet, tot sovint els senyors del PSC contraposen el federalisme al sobiranisme i al dret a decidir. S’obliden però, d’un element fonamental del federalisme ja que la teoria en què es fonamenta aquesta doctrina política es basa en el fet que un Estat federal es genera a partir d’un pacte entre entitats sobiranes i iguals que, lliurement, decideixen cedir una part de la seva sobirania. No ho dic jo, això ja ho deien els federalistes -els de veritat- penedesencs i catalans al segle XIX.

Pels federalistes, el pas previ a la federació era la creació d’un Estat català, el qual, lliurement decidia federar-se. Els estats federals s’han format sempre a partir de pactes entre iguals que renuncien a part de la seva sobirania i, en general, els que acostumen a funcionar són els al seu si contenen una sola nació (Alemanya, Estats Units d’Amèrica…) mentre que els que estan formats a partir de diverses nacions sempre acaben per trencar-se perquè hi ha una de les nacions que es vol sobreposar a les altres (Iugoslàvia, Txecoslovàquia…).

Tampoc no podem fer dir a la Constitució espanyola el que no és. Aquesta es va pensar per no ser reformada i partint de dos elements fonamentals i que es complementen l’un a l’altre: un, que l’únic objecte de sobirania és el conjunt dels habitants que s’inclouen en l’Estat espanyol i, dos, que la unitat d’Espanya és un element inqüestionable i, per si algú el qüestiona, sempre queda l’exèrcit de terra, mar i aire, per garantir-la, tal com es diu a l’article 8è de la mateixa.

Per això em sembla ridícul que els dirigents del PSC diguin ara que el que s’ha de fer és tenir bones relacions amb Espanya -això és, amb el PSOE- per tal d’aconseguir reformar una constitució que és irreformable (a no ser que els catalans esdevinguéssim majoria, cosa improbable), per donar-li un caràcter federal. Per arribar a una federació de pobles ibèrics els espanyols haurien de reconèixer el dret a la sobirania de la resta de nacions que formen l’Estat i, un cop fet això, deixar-los lliurement escollir què volen fer: si federar-se o mantenir la independència com a estats.

De debò algú creu que a Espanya tant les dretes com les esquerres estan per això? Esquerra Republicana de Catalunya va donar la mà al PSOE pensant en això mateix en una conjuntura política en què semblava que aquest canvi era possible i mireu com ha acabat tot: en aquest tema el PSOE segueix el mateix discurs de la dreta. Em sembla que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

Resumint, no podem contraposar federalisme al dret a decidir. Per federar-nos amb Espanya, els catalans primer hauríem de ser lliures per decidir fer-ho. I, des de 1714, això no és així. Catalunya va perdre una guerra i, com a resultat d’això, també el seu Estat i no se li ha deixat mai la llibertat de reconstruir-lo, ni que sigui per decidir després la constitució d’un estat federal amb Espanya. Per arribar això, doncs, primer hem de tenir dret a decidir.

Raimon Soler